Durant el 2009 m'he frustrat i indignat al veure la impotència econòmica d'un país tant poc efusiu com és Espanya. No em plau parlar de política ni diners però, després d'haver llegit i escoltat teories absurdes, contradictòries i abstractes, m'he emprenyat de veritat. Conseqüentment us presento, com a estudiant d'economia, un breu resum del que ens envolta.
Les empreses espanyoles tenen molt poca competitivitat, cada cop menys. La crisi s'ha allargat perquè, després de tres anys, segueix sent així. Les vendes s'han frenat prologadament, amb petits altibaixos, afavorint l'augment irremediable d'importacions de les, cada cop més potents, grans empreses internacionals. El mercat interior ha perdut pes i aquestes pèrdues s'han reflectit a la nostra societat. Com? Doncs amb l'augment del paro. És penós i em sap molt greu dir-ho però tenim un porcentatge elevadíssim de parats. Per què? Doncs perquè les empreses tenen pèrdues i, malauradament, no poder garantir pagar els salaris. I tal qual, pim pam, i al carrer!
Amb menys pèrdues tenim els bancs. Ells segueixen cobrant els interessos, comissions i les gestions. No voldria responsabilitzar-los de culpables però, si s'oferissin més crèdits cap a projectes optimistes, les empreses podrien invertir per millorar la seva poca competitivitat. Tothom sap que soms víctimes de la globalització i que la petita empresa és menys fiable i que els bancs no s'arrisquen. I ostia puta, jo què puc fer-hi? Tot és un peix que es mossega la cua, no?
O anem tots junts o no vençerem mai... I menys aquí, oprimits sota un país de merda.
